ESTRUCTURES DE SUPORT PER A CRIATURES VULNERABLES

Izaskun Araluzea, Neus Frigola, Marina G. Guerreiro, Ariadna Guiteras, Mercedes Pimiento, Mònica Planes, Marc Vives A cura de Caterina Almirall Rotés

Izaskun credit-Ander-Sagastiberri.
Izaskun credit-Ander-Sagastiberri

Aquesta exposició fa seves les premisses amb les que encetem una nova etapa a ACVIC, i ho fa a través dels llenguatges propis de les pràctiques artístiques contemporànies. Entenent les pràctiques artístiques com un organisme viu que té el potencial de transformar-se i de transformar-nos, i del que per tant, cal tenir-ne cura. La noció de cura radical és una idea a partir de la qual estructurem la programació i les dinàmiques de treball en aquesta nova etapa.

Entenem les cures, no com un recurs discursiu, sinó com una pràctica: posar la vida al centre i, a la vegada, descentralitzar, multiplicar els centres, radicalitzar. Lluny de ser un plantejament teòric vol ser una oportunitat per a l'experiència relacional, una pràctica que travessa totes les que han de venir: la de tenir cura de les estructures que ens sustenten.

Com a òrgans d'aquest organisme viu que és el centre d'art, les obres que reuneix l'exposició es presenten com una oportunitat per estar juntes en un paradigma posthumà. Explorant així la materialitat com un espai de descoberta, de fricció i de celebració: l'exposició com un contenidor, que ens conté.

L'escriptora Ursula K. Le Guin proposa al seu text The carrier bag theory of fiction un relat antiheroic on imagina un origen de la humanitat en el qual el primer dispositiu cultural —la primera eina o tecnologia— que els nostres avantpassats haurien creat seria un recipient, una bossa, un contenidor, un estri fet per transportar coses. Aquesta bossa, sac, sarró, farcell… seria la primera i la més essencial de les eines que explicarien l’origen i la supervivència de la humanitat, i conformaria la necessitat de guardar per després compartir el que s’ha desat, la qual generaria una vida en comú al seu voltant.

Com l'escriptura, les pràctiques culturals que ens convoquen aquí impliquen igualment agrupar elements en un mateix espai, sostenir-los per relacionar-nos amb ells des dels afectes. Aquesta idea ens permet pensar el treball en art des d’una perspectiva feminista vinculada al «tenir cura de» i als aprenentatges que es generen quan compartim un mateix espai.

Un text, una performance, una classe o una exposició, entesos com aquest sac o aquesta bossa que sosté conceptes, idees i persones juntes. Totes elles són activitats en què necessitem el treball d’altres per tal que tinguin sentit i ens mostren els nostres límits i la nostra vulnerabilitat. Ens ajuden a entendre que les nostres capacitats individuals són limitades, que sempre ens necessitem, i ens proposen treballar des d’una veu múltiple, acceptar que no existeix una veu pròpia, sinó un diàleg, una conversa, una cacofonia. Perquè una vegada col·loquem «la vida al centre» aquestes divisions es dilueixen i s’obren espais intersticis on construir estructures de suport per a aquestes criatures vulnerables i necessitades d’afecte que som.