Illa Carolina (LAV Records/Buen Ritmo)

Els grups de música es munten per fer feliç a la gent, per espantar els mals dels que són a baix i a dalt de l’escenari. En totes aquestes històries hi juga l’atzar. El nostre, és com si de cop algú posés a aquests nois damunt de la fusta de l’escenari del bar de l’Hotel de Twin Peaks. Els comensals han menjat puré de verdures insuls i salsitxes recremades, només a les postres han tingut una mica de plaer, culpa del pastís. L’enèsim pastís de cirera, que en Cooper deixarà gravat a la cinta de cassette que duu a la butxaca. 

I tot es narra a la de tres històries de descoberta Cooperiana, mentre gaudim dels plaers de la vida (tot i viure dels subsidis), mentre descobrim escenaris d’anys enrere i els sumem a la vida diària, d’ara. I des dels llibres vells, als plans seqüència enigmàtics, als plans detall plens de so hiperbòlic. Les coses passen al costat de casa i cal explicar-les, passen mentre el mar creix, mentre fas el ronso al llit i saqueges la nevera dels pares. Els grups de música fan una funció social, posen melodies al cap que de vegades fan teràpia, i que d’altres vegades no et pots treure mai més del cap. 

La fusta es pot olorar, i els estranys convidats ja d’empeu i puny en alt, ballen com un exèrcit de mentida al ritme d’un rock&roll clàssic, però que parla d’una por normal a cada casa. 

Els grups de música ens agraden i aquest, a més a més, ho fa molt bé. Té cançons precioses.