Enric Pladevall "Temples del Zenit - Trilogia Blanca - Escultures de butxaca - Armari"

Una esquerda a la consciència

Nascut a Vic l’any 1951, l’escultor Enric Pladevall té la seva obra repartida en col·leccions, fundacions, museus i espais públics d’arreu del món. En els darrers anys, un ambiciós projecte personal ocupa la seva atenció: la fundació L’Olivar, a Ventalló. Allí, ha bastit un paisatge empordanès carregat de cerimonial litúrgic que compren un jardí d’escultures, uns espais polivalents, el taller i la Cripta. Una Cripta que s’ha erigit en un lloc amb personalitat pròpia dins dels prats i entre els tòtems escultòrics que l’acompanyen, un lloc que proposa la possibilitat de viure una experiència, un lloc que se’ns presenta com un homenatge a un arbre, com un racó d’espiritualitat.

Les múltiples facetes artístiques d’aquest autor sorgeixen gairebé sempre d’una experimentació constant amb la tècnica i d’una relació personal amb la matèria i amb la natura. La natura ha estat en el punt de partida de la seva trajectòria artística i, encara, és el nucli fonamental dels seus projectes actuals. L’exploració de noves possibilitats de treball, sobretot les que li aporten les noves tecnologies, li ha permès introduir canvis importants i progressius en algunes de les seves creacions i produccions més recents.

Temples del Zenit és un projecte virtual que ha acabat germinant en una idea que connecta les estructures arquitectòniques megalítiques amb els temples xintoistes, amb les capses metafísiques de Jorge Oteiza, amb la capella Rothko de Houston o amb la Bruder Klaus de l’arquitecte Peter Zumthor. Troncs de fusta, estructures geomètriques, encofrats de formigó, portes torii, i llums que es projecten cap al zenit, formen part d’aquests temples situats en entorns virtuals. Cada temple crea un àmbit de reflexió relacionat amb la mística, la poètica i el caràcter de l’art com a manifestació del que és inintel·ligible. La proposta d’endinsar a l’espectador en una terra incognita virtual, servirà de fonament per descobrir la força genèsica de cada construcció i la viabilitat per arribar al zenit.

L’obra de Pladevall està plena de connotacions sensorials, tant quan treballa per instal·lar obres monumentals sota la volta del cel o per posar les més petites en una vitrina. El treball al taller, pacient, manual i reflexiu alhora, ha marcat una bona part de la seva producció. Aquesta labor perseverant, derivada d’un exigent mestratge tècnic, amb la qual ha alternat audàcia i subtilesa formals, la podem resseguir a Trilogia Blanca, Armari i Escultures de Butxaca.

A la Trilogia Blanca, Pladevall ha posat molt interès en l’artifici tecnològic i ha tornat a la recerca de l’essència que emana de la forma i de la matèria. Elaborades amb fusta policromada, amb transparències blanques, pàtines, textures, obertures i escletxes, se’ns revelen formes que sublimen la bellesa de la natura i destil·len l’energia, les emocions, les tensions i l’extrema corporeïtat que caracteritzen les escultures d’aquest creador. Tot i mantenir algunes constants intrínseques a la seva producció, en aquesta ocasió Pladevall s’ha abismat voluntàriament en l’inconegut. L’Armari és un contenidor de puresa i de pensament irracional que s’aparta de qualsevol forma d’ordre lògic i s’endinsa en l’experiència immediata, una esquerda a la consciència. En aquesta obra ha combinat l’avantguarda del segle passat, amb la visió de l’home davant la natura, pròpia del romanticisme, la curiositat per la cultura oriental i la revisió de la tradició popular de les capelletes de visita domiciliària. La pulcritud i la reducció formal presents en Escultures de Butxaca, es combina amb la voluntat d’arribar a una expressivitat complexa desproveïda d’elements superflus.

L’obra d’Enric Pladevall ens acara al rerefons ontològic de l’artista i ens proposa un camí de coneixement, experimentació i recerca constants. Un camí de llibertat creativa que ha trobat en l’íntim diàleg amb la natura i amb el paisatge de L’Olivar.

 Text: Ana M Palomo