Quan els ànecs s’espolsen

Solia anar a la vora del riu a pixar cervesa. Ortigues, bardisses i marges d’aquells que t’empenyen de cul sense avisar. Davant meu, l’olor de pell tenyida d’unes adoberies que havien tancat feia mil anys. Sota el pont, un ànec. Cada nit se les tenia amb una altra espècie d’ànec igualment tossut a no desviar-se del traç.

 

Cada nit desplegaven frontalment les ales per no perdre l’equilibri i cada nit s’envestien violentament a cops de bec, potes i ventades. Llavors, ja d’esquena l’un de l’altre, s’espolsaven alhora amb l’energia d’un eixavuiro i desmemoriats seguien riu amunt o avall, tant se val i seguien el camí traçat per qui sap qui, com si res no hagués passat.

 

Quan els ànecs s’espolsen:

 

El poeta gandul-farsant-inútil recitarà versos escrits des de l’amargura i l’eufòria, des de la mandra i la gosadia, des del menjador de casa o des del vàter, escopirà a tort i a dret insults de ràbia i pensaments amables i quan s’hagi quedat sense roba, s’espolsarà com l’ànec de mentida i ni tan sols demanarà perdó.

 

Lluís Bové.

 

Quan els ànecs s’espolsen

LLUÍS BOVÉ

 24/03/2018

 21:30h | 45 minuts

 Poesia

 Espectacle en català

 A partir de 16 anys