ARRAN DE TERRA

A cura de Glòria Picazo, amb les obres convidades de Ignasi Aballí, Helena Almeida, Rosa Amorós, Esteve Banal, Ester Baulida, Joan Brossa, Cabello-Carceller, Jordi Canudas, Elena Carbonell, Esther Ferrer, Ramon Guillen-Balmes, Guerrilla Girls, Eva Lootz, Cori Mercadé, Fina Miralles, Pere Noguera, Perejaume, Carme Sanglas, Susana Solano i una petita mostra de cultura popular (Rajoles d’oficis i figures de pessebre).

MIRAR DE PROP. Glòria Picazo

Voldria iniciar aquesta presentació de la mostra “Arran de terra” d’Isabel Banal agafant en préstec la idea de l’escriptora coreana Han Kang amb què inicia el seu llibre “Blanc”. Un dia l’autora decidí escriure sobre coses blanques i, per començar, davant de la pàgina en blanc, el primer que va fer fou una senzilla llista, on inclogué la neu, l’arròs, la sal, el full en blanc... I és precisament amb un full en blanc semblant que iniciem la llista de coses blanques que han estat un dels eixos vertebradors del treball d’Isabel Banal: el llenç, la taula, la llibreta, el pigment, els plats de porcellana, les figuretes de guix, els xais del pessebre... Un blanc a mig camí entre una aproximació sensible, fràgil, discreta, fins i tot silenciosa, i un blanc lògic, serialitzat, geomètric, recurrent, fins i tot matemàtic, si ho observem des de l’òptica analítica del filòsof Ludwig Wittgenstein i les seves “Observacions sobre el color”. Un blanc que té poc a veure amb els atributs tradicionals atorgats a aquest color —puresa, netedat, innocència, bondat— sinó que, en el seu cas, és més un blanc destil·lat d’una sèrie de temes cabdals en el seu treball: la natura, el paisatge, la cultura popular, el pas del temps, el jo (dona). Seria com un destil·lat de terra que perd tota aparença original de color i textura però manté intactes l’aroma i el sabor de la terra.

Al mateix temps hi ha un cert ressò de cultura oriental, uns patrons mínims d’intervenció, una atenció en el detall més ínfim, una aproximació a la natura amb absolut respecte i, planejant per damunt de tota intervenció seva, el rebuig rotund a qualsevol indici d’espectacularitat. I en aquest sentit, no hi podem reconèixer trets comuns amb aquest haiku de Basho?

És la meva vida viatgera

llaurar, anant i venint

una parcel·la

L’exposició no només reuneix un bon nombre d’obres que posen especial èmfasi en els temes citats, sinó que a més l’artista ha volgut “convidar” obres d’altres artistes perquè l’acompanyin en el seu projecte. Es tracta, si més no, d’una evidència, però que tot sovint no es manifesta. Cap trajectòria artística es construeix en aïllament absolut, sinó que es basteix a base de trobades reals o imaginades, d’afectes viscuts, d’afinitats compartides, tant personals com professionals. Per aquest motiu, el projecte d’exposició individual s’acompanya d’unes constel·lacions d’obres convidades que ajudaran a visualitzar l’univers personal i professional que s’ha anat configurant al llarg de la seva trajectòria.

Per tancar aquesta introducció, val la pena recórrer a dos grans creadors de la cultura catalana que de ben segur podem reconèixer com una latència subtil en el treball d’Isabel Banal. Moltes de les seves propostes em fan pensar en Joan Miró, quan afirmava “jo treballo com un jardiner”, o quan confessava que l’energia per pintar l’aconseguia aferrant els peus a terra. I també en J.V. Foix i els seus “poemes de pedra”, realitzats gràcies a les troballes naturals, tot caminant pel Cap de Creus. Dos nous possibles convidats a una trobada imaginària.

Glòria Picazo