Exposició "Els culs i les meves cares" de LA CLAPERA

Saps que sempre m’ha agradat la teva vessant més orgànica i directa, sense

complexes, expressat sobretot en aquelles pintures que t’apropen a manera de

zoom a l’espectador i l’increpen. Pintures càrniques d’un pop gairebé

escatològic.

Marià Dinarès

L'obra de la Cristina, tot i partir d'un camí cap a l'autoconeixement, s'allunya dels

exercicis d'aparent intel·lectualitat, solipsisme i consum ràpid a què les idees

neoliberals impulsen la producció d'art i la vida en general. De manera

diametralment oposada, l'estudi de la seva experiència personal amb uns

cànons establerts que dinamiten l'acceptació personal -a nivells estètics i

socials- ha creat unes pintures que sense més explicacions són capaces

d'entaular de manera directa i impactant un diàleg molt personal i íntim amb

qualsevol espectador, on sens dubte s'hi veurà reflectit.

Ivan Gil Delgado

La Cris és una farsant.

És una farsant perquè darrera aquesta imatge seva de nena tímida i prudent hi

ha una dona carregada de convicció, ironia i mala llet.

Si no la coneixes prou i et diuen que fa una expo, t’imagines una expo de gatets

entremaliats, tot ple de pinzellades dolces i tremoloses … però no.

El que et trobes són pinzellades violentes, contundents, i una ironia superlativa

envers qüestions que l’han tocat de prop.

És la seva manera de respondre, d’enfrontar-se: tècnica, ironia i contundència.

Quim Sosa

Aquest treball m’ha fet connectar amb la meva pròpia relació amb el cos i amb

el físic, especialment amb les inseguretats i els buits que sovint intentem amagar.

A través dels autoretrats, he sentit una mirada molt sincera i valenta, que no

busca agradar sinó mostrar-se tal com és. És un projecte que m’ha fet pensar en

com ens mirem a nosaltres mateixes i en com el cos parla de les emocions que

de vegades ens costa explicar amb paraules.

Egho