Exposició JOC PARTIT de Manolo Gómez i Víctor Sunyol

Joc partit és una realitat que es fonamenta en el temps lent, en el diàleg constant, en la construcció compartida entre l’obra plàstica i l’obra poètica de dos creadors que cerquen la interacció mantenint sempre les seves singularitats i les característiques habituals dels seus modus operandi. No és tan sols una suma de disciplines artístiques i literàries, és un recorregut i una reflexió sobre el món de les percepcions i les sensacions, una manera de crear des de la perseverança, l’escolta, la confiança i la col·laboració. Dues veus creatives diferents que han anat fressant conjuntament un itinerari que ha confluït en un espai comú de recerca i d’expressió.

Manolo Gómez i Víctor Sunyol van iniciar, ara fa més de quatre anys, un camí de complicitats, en el silenci i en la paraula, en l’ésser i en l’estar, en el desaprendre i en la memòria. Un camí concentrat en un punt de transferència a l’espera d’una conclusió. L’intercanvi no ha estat jeràrquic ni lineal, ha estat un flux viu i espontani, un tragí d’imatges i de paraules que s’han anat tensionant, complementant o desafiant fins a metamorfosar-se en el nucli més intrínsec de la representació. La paraula no explica mai la imatge, ni la imatge tradueix la paraula. A Joc partit hi ha textos que suggereixen, que murmuren, que deixen espai a la mirada, que porten el llenguatge a una situació extrema. Hi ha paraules que volen ser desxifrades encara que semblen inabastables, furtives, indicibles. I hi ha imatges silents que parlen des del misteri, que es lamenten, que criden, que ressegueixen l’enigmatització poètica, que conviden a ser llegides com si fossin versos.

L’artista visual, Gómez, amb una mirada atenta i una sensibilitat oberta, ha llegit l’obra literària del coautor del projecte amb total llibertat, Sunyol, sense aplicar-hi una clau de lectura ni el llast dels elements factuals que constrenyen habitualment els resultats i les expectatives artístiques. No ha actuat com a simple lector, sinó com a intèrpret, com a connivent amb una obra vers la qual mostra una admiració i un respecte incondicionals, una obra que li ha servit com a font d’inspiració. D’aquest procés de lectura han sorgit formes, textures, gestos pictòrics d’una sintaxi formal complexa que responen a les paraules, que les esquincen, que les amplifiquen o les qüestionen. En moltes ocasions, és ell qui demana un mot o una frase per acompanyar la peça acabada, com si l’obra necessités una veu que l’arrelés o la fes volar, un miratge avinent. En altres moments, és el text qui arriba primer, i l’artista el fa seu, el transforma en imatge, en matèria, en presència. Altres vegades l’artista convida el poeta a experimentar amb el més matèric de la creació i el repta a transformar les percepcions i les sensacions en vocables que acabarà incorporant als treballs plàstics.

La contrapart en el diàleg d’aquest Joc partit és l’obra poètica de Víctor Sunyol, una part de l’obra que esdevé necessària estructuralment per sostenir i bastir des d’un paisatge lingüístic abismat i revelador, un insòlit organisme que creix entre els significats semàntics que fan possible l’intercanvi. Una obra poètica sempre repensant-se, “sempre enfront del cadàver que és la llengua” i que, tot i aquest context en els límits del dir i en

el llindar de les paraules, desvetlla una dimensió sensorial en Manolo Gómez que li permet descobrir un llenguatge veritable, que s’alinea amb la utilitat de la paraula.

Els treballs resultants, organitzats en sèries i quaderns, són el testimoni d’aquest diàleg profund i sostingut entre els dos autors i les seves obres. Les sèries, que conformen una bona part d’aquest projecte, són com capítols d’un llibre visual i poètic explicats en registres diferents, que transiten els límits de tots els misteris. Pel que fa als quaderns, cada un d’ells conté una atmosfera pròpia, una cadència particular, una voluntat de vehicular idees, la resolució d’unes expectatives. En un temps massa sovint marcat per la urgència i la individualitat, aquest projecte reivindica la col·laboració calmosa com a forma vivencial en l’art i en la reflexió creativa.

Ana M Palomo

Juliol 2025